Saltar a continguts

Associació Espírita Otus i Neram

Navegació

Menú principal

Comunicacions actuals

20-09-2017

Germans, germanes, Pau.

Amb tota la situació que s'està vivint aquí al món, no és d'estranyar que els treballs es vegin trastocats, canviats; és normal, és habitual, és correcte, és lògic que així hagi de ser, molt lògic que així hagi de ser.

Bé! La realitat és que fa uns anys quan estàvem aquí al centre, totes ens les prometien molt felices, tots! Això d'estar amb Jesús, això d'estar a l'espiritisme... Quan el vent bufa a favor és molt fàcil dir-se cristià, dir-se seguidor de Kardec; quan tothom va bé i està content és molt senzill. Però bé, quan venen les dificultats, o els canvis en les nostres vides, a vegades canviem nosaltres també. I com a què ens sembla que no acaba d'encaixar tot bé, que no estigui tot al seu lloc.

La realitat és que sí, que sí, que pot estar tot al seu lloc; la realitat és que bé, toca viure els temps en què estem, els temps que toquen. Hi ha molta història i moltes coses que expiar. Per exemple, una cosa curiosa, el denominar o no nació a un territori, sabeu d'on ve això?

Doncs m'he estat documentant, perquè és clar, ens hem de documentar, i si us hi fixeu bé, quan el company Divaldo ens parla de l'imperi Romà, dels Triumvirats, de l'època de Pau Octaviana, ai! Quantes subtileses se'ns escapen. L'Imperi Romà és el símbol màxim del poder material i de la força. Quan Roma es proposava conquerir unes terres, diguem que no li preocupava si allò era el millor o no pels habitants que hi havia; simplement calculava, planejava una estratègia i a bones o a les braves, aquell territori acabava sent part de Roma.

Havia de ser un territori molt dolent i molt inhòspit per no interessar a Roma; però era la realitat que es vivia fa dos mil anys. I bé, si tothom hagués sigut disciplinat, si tothom hagués estat obedient, respectuós, cristià, perquè Jesús va afirmar rotundament que s'havia de respectar, obeir al poder material; “donar a Déu el que era de Déu i al Cèsar el que era del Cèsar”; i ja està, així de senzill. Jesús no va dir si el Cèsar havia de ser guapo o no, si el Cèsar havia de ser just o no, o si el Cèsar havia de ser compassiu, piadós, caritatiu.

Les virtuts de l'esperit formen part de l'àmbit diví, i massa sovint barregem conceptes i coses que no hauríem d'estar barrejant, no les hauríem d'estar barrejant. Pura i simplement! Doncs us estic explicant tot això perquè no van ser els factors externs els que van desestabilitzar l’Imperi, els que el van fer caure; van ser els factors interns, les lluites pel poder, l'assassinat de Julio Cèsar per Brutus, les successives lluites de poder. I es va repetir una mica la història de l'Egipte dels faraons, que per la seva decadència va acabar caient. Primer en mans dels Assiris, després dels Hitites, els Perses ho van anar intentant però en aquella època Egipte era fort i llunyà, sobretot llunyà. Però van acabar claudicant en mans dels Grecs, d'Alexandre el Gran. Ja m'explicareu: quatre macedonis conquerint un imperi com l'egipci, era antinatural, això és que l'imperi estava ja debilitat, i prova d'això és que va haver-hi una assimilació dels grecs cap a l'Egipte i no de l'Egipte cap als grecs. Egipte no es va tornar hel•lènic, tota Grècia i sobretot tota Alexandria es va tornar, tots els grecs es van assimilar com a egipcis. Es van assumir les seves deïtats, i això després ho va fer l'Imperi Romà també, va dir: a mi m'interessa l'or, la plata, la seda, el gra, m'és igual si el seu Déu es diu Horus, o es diu Júpiter, o es diu Jesús, o es diu Javé, o es diu Baal, o no té Déu, m'és igual. Van ser pràctics i van fer un gran imperi material.

Doncs bé, com anava dient, es va segmentar des de dins, es van crear faccions des de dins, i en més d'una ocasió, més d'un general va acabar assumint el rol de president, d'emperador, de rei, de capità... Oficialment eren generals d'un territori i aquests generals governaven aquell territori com a propi. Quan aquests generals estaven d'acord amb el poder Romà, amb l'Emperador, tot anava com una seda, però els propis emperadors sabien que havien de fer concessions a aquests senyors o aquests generals perquè no es podien quedar tot el producte dels impostos cap a la capital, s'havia de repartir una mica, el que avui en dia diríem corrupció: Heu recaptat cent vaixells, només que ens n’arribin seixanta a port ens donem per contents. I així es mantenia l'equilibri geopolític de l'imperi.

Doncs bé, l'imperi romà no va resistir les lluites interiors. Quan aquests que en rebien quaranta en van voler cinquanta, o quan algun emperador va voler que en lloc de seixanta n’arribessin vuitanta; les cordes es van tensar i es van trencar, i aleshores va haver-hi lloc per a què entressin altres elements externs, per acabar de tombar l'imperi.

Uns bàrbars com els huns, com els visigots en general, no podien entrar a la capital romana, incendiar els seus temples en condicions normals. I tot i que a mi mateix em costa dir-ho, era millor l'ordre romà per la força que l'anarquia bàrbara dels segles que la van seguir. Cert que els impostos eren abusius, cert que la força militar era exercida de mala manera; però l'edat mitjana va ser molt fosca, més del que podem recordar. La inquisició no va ser millor que els emperadors, els emperadors eren justos, tenien un codi legislatiu de justícia; la inquisició no tenia apel•lació.

I amb aquest caldo de cultiu i saltant-nos la resta d'edats, diguem que avui en dia el món viu situacions similars: tenim generals a Corea, tenim generals a Nord Amèrica, tenim generals a Rússia i tenim també generals i senyors feudals a la pròpia Catalunya i a la pròpia Hispania.

Volen el seu trosset, volen el seu tros de pastís, i els és igual si aquí ens governa Roma, si ens governa Brussel•les, si ens governa Washington, o si ens governés Corea; seria igual, van a pel tros de pastís. Tots, indistintament, perquè no han canviat tant.

Així les coses, recordar-vos l'Evangeli, Jesús quan ens diu “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i doneu a Déu el que és de Déu”. I aquesta ha de ser la directriu actual dels centres espírites, que succeeixin les coses materials, que els impostos vagin i tornin. Jesús no va voler entrar mai en la qüestió dels impostos, per aquesta mateixa raó, perquè queia a la trampa dels que no li volien bé.

Com a cristians i com a espírites no caigueu a les trampes; que se’l quedi qui vulgui l'impost. Vosaltres us heu de quedar amb la consciència, amb la pau, amb la serenor interior; aquesta és la força que us ha de moure.

Sigueu bons amb els uns, i sigueu bons amb els altres, no jutgeu les raons polítiques, ni jutgeu les raons que hi hagi al darrere de les ideologies. Estimeu sempre, a uns i altres perquè sinó no podreu passar la prova, la dificultat de considerar-vos i desencarnar com a cristians.

Espero no haver-vos avorrit, espero ser-vos d'utilitat, i sobretot espero servir de testimoni per resoldre aquells dubtes que a vegades l'espiritualitat inferior sembra a dins de les ànimes nobles i treballadores.

Desitjar-vos que pugueu afirmar-vos amb Jesús, que pugueu afinar-vos amb els vostres guies espirituals, i que per sobre, per damunt de totes les coses, sense fer mal ni a un bri d'herba, ni a una mosca i per descomptat a cap ésser humà; sigueu capaços de mantenir les idees clares, el cap espírita, l'ideal al davant, i ajudar, auxiliar, i servir, sempre que les circumstàncies ho requereixin.

Tingueu tots pau i tingueu tots amor, fins a sempre.
Joan.